Alimentador RSS

Presentació: La LLuna

La LLuna: punt de partida.

Som una escola bressol on la prioritat màxima és la qualitat de l’infant. Un dels punts importants d’aquesta escola és el tema emocional i també cal destacar la mirada que és té sobre el nen. Per La Lluna l’infant és el més important, és considera al nen un individu totalment únic, per aixó la manera de treballar de l’equip educatiu és molt clar…no és pot educar a tots per igual, s’ha de respectar a cada nen i adequar les seves necessitats a la millor situació posible sempre partint de la base de les nostres possibilitats.

La LLuna: les emocions

Diariament en la vida cotidiana ens trobem amb situacions, on les emocions son la nostra ombra i petjada, ja sigui a casa, a l’escola, al carrer, etc. Des de l’escola és treballen les emocions d’una forma natural però enriquint cada moment on apareixen aquestes emocions. La Lluna ja d’entrada, està adequada de manera que quan l’infant entra a l’escola, es troba com a casa. I per què fem aixó? doncs per que els infants passen moltes hores a l’escola i que millor que afavorir el seu transcurs i estança dins d’ella. La intenció bàsica és que es sentin com a casa, per aixó una vegada un s’endinsa dintre de les classes, pot comprovar, veure i sentir que aquell lloc és tan confortable, acollidor i càlid com qualsevol casa de família. Un espai on interectuar tant amb els pares com amb els companys i educadors, on un es pot seure al sofà a descansar o estirar-se a la catifa a mirar contes o simplement anar al racó dels matalassos a compartir entre coxins  amb els companys moments de joc o sencillament per que els hi agrada estar-si allà tranquils.

La LLuna: experimentem

A La Lluna no es treballa amb fitxes ni tan poc és segueix un “currículum” educatiu exacte. És parteix de la base de les experiències de la realitat, per que és molt important que l’aprenentage de l’infant ja des de ben petit sigui a través de la “realitat”, és el millor aprenentage que se li pot donar a un nen. Els nens ja per naturalesa tenen moltes curiositats, preguntes, dubtes i sobre tot ganes de conèixer, són esponges que tot ho absorveixen, necessiten veure, escoltar, olorar, tocar i assaborir i aqui és on entrem nosaltres com educadores. Sempre pendents de les seves necessitats, reaccions i actituds, que és la millor eina que els infants ens poden donar per que nosaltres ens posem a treballar. I com ho farem? doncs simplement aportan-li les eines i alternatives que ells necessitin per poder arribar a descobrir, experimentar i sobre tot a aprendre tot alló que per ells és desconegut però interesant d’investigar…

La LLuna: les famílies

Per la nostra escola és esencial la relació amb les famílies, crear un vincle només amb els infants no arriba a ser tan enrriquidor com obrir les portes de l’escola a les famílies, que interactuïn no només amb els seus fills i els educadors una vegada dintre de l’aula, si no també amb les altres famílies dels altres nens i sense cap dubte amb els nenes de la classe. Aixó crea un estat d’armonia general diari, un coneixement més estret de tot el que passa a l’escola i a l’entorn de totes les persones e infants que estan dintre d’ella. Ajuda a millorar les relacions cotidianes i provoca un estímul per part de les famílies sobre l’escola incondicional a l’hora de proposar qualsevol activitat.

La LLuna va ser, ha estat i estarà a la memòria de tots aquells infants i famílies que van passar per ella.

Anuncis

La caputxeta vermella


Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.

Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’ entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l’àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, …

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

– On vas, nena? – li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

– A casa de l’àvia – li va dir la Caputxeta.

– No és lluny … – va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l’ herba i es va entretenir agafant flors : – El llop se n’ ha anat – va pensar -, no tinc res a témer. L’àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se’n va anar a casa de l’àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.

El llop va devorar a l’àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d’esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

– Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

– Són per a veure’t millor – va dir el llop tractant d’ imitar la veu de l’ àvia

– Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

– Són per sentir-te millor – va seguir dient el llop.

– Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

– Són per a … menjar-te millor! – i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l’àvia

Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l’àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.

El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L’ àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!

Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l’estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D’ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

Els tres porquets

Hi havia una vegada…

 

… tres porquets que vivien tots junts al mig del bosc. Els tres eren germans: el més petit era el trapella de la família; el mitjà era el més juganer; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres.
Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es construiria una casa.

El porquet petit va decidir fer-se una casa de palla. “La palla pesa poc i és fàcil de manejar”, va pensar, “i així me’n podré anar a fer malifetes ben aviat”.

El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a jugar am son germà, va decidir fer-se la casa una mica més enllà però de fusta. “Tot i que la fusta és més pesada que la palla, jo sóc més fort que el meu germà petit i acabaré molt ràpid”, va pensar. I dit i fet, en ben poc temps ja s’havia fet la seva caseta i va marxar corrents a jugar.

El poquet gran va decidir que el més lògic era fer-se una casa de maons. Una mica més lluny d’on s’havia fet la casa el mitjà, va començar a apilar els maons i posar-hi ciment, mentre els seus dos germans jugaven allà a prop.

Però amagat darrera un arbre els estava espiant el llop que vivia per aquella contrada.

.

Quan cada porquet va anar cap a casa seva, ell va sortir del seu amagatall i va anar cap a la casa del més petit.
“Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. El porquet va mirar pel forat i, en veure que era el llop va dir: “Fora llop … no t’obriré pas la porta”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i … la casa de palla va volar pels aires!

 

 

El porquet petit va fugir corrents i es va refugiar a casa del seu germà mitjà. Al cap d’una estona, el llop es va acostar a la casa de fusta.
“Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
Aleshores el llop va dir … “Doncs si no m’obriu la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i … la casa de fusta, tot i aguantar en un primer moment, va acabar cedint i les fustes van anar caient una a una!

 

Els dos porquets va sortir “cames ajudeu-me”, corrents, i es van anar a refugiar a casa del seu germà gran. No havia passat gaire temps que el llop es va acostar a la casa de maons.
“Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els 3 porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i … a bufar …i a bufar … però la casa no va caure pas. El llop va seguir bufant … i quan ja no podia més va entendre que era impossible tirar a terra una casa tan ben construïda amb maons i ciment.

 

Aleshores se li va ocórrer entrar per d’alt de la taulada, per on hi havia la xemeneia. Afortunadament, el porquet gran s’estava preparant el sopar abans que arribessin els seus dos germans, i havia col.locat una olla amb aigua a escalfar a la xemeneia. Quan el llop es va deixar anar xemeneia avall, va caure dins l’olla amb l’aigua bullent i es va escaldar tot.

Cansat, adolorit, escaldat i derrotat, el llop va marxar cap al bosc i mai més no va tornar a molestar als tres germans porquets que, feliços i contents, van decidir viure conjuntament a la casa de maons.

 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Les emocions

Què són les emocions?

És una reacció afectiva, intensa i breu cap a una situació inesperada.

Ens ajuden a actuar d’una manera o una altra. Les emocions i reaccions emocionals són necessàries per sobreviure!

Com a objectius:                                                                                                                                                                                                                                                                                                          Adquirir un millor coneixement de les pròpies emocions

Identificar les emocions dels altres

Desenvolupar l’habilitat de controlar les pròpies emocions

Prevenir els efectes perjudicials de les emocions negatives

Desenvolupar l’habilitat de generar emocions positives

Desenvolupar una major competència emocional

Desenvolupar l’habilitat de automotivar-se

Adoptar una actitud positiva davant la vida

Aprendre a fluir

És bo, en alguna circunstància reprimir les emocions?

Si per reprimir s’entén ofegar tota manifestació d’un sentiment o emoció i si s’ha de jutjar per les evidències somàtiques i psicològiques, la resposta és que NO es bo reprimir les emocions, a excepció de casos o extrems on sigui vital fer-lo, però en aquests casos es tractaria de reprimir la manisfestació exterior de l’emoció, i no la seva arribada a la consciència.

Què passa quan es reprimeixen les emocions?

En primer lloc, no podem treure cap profit d’elles. En segon lloc, igual que una ferida, un sentiment o emoció reprimida pot ” infectr-se ” ( fer-se més virulenta ). Al crèixer en intensitat, o a l’enverinar-se encara més en un sentiment negatiu, pot dur a l’esclat, la principal característica del qual és aparèixer d’improvís, de vegades sense relació a,b l’objecte o ocasió del sentiment.

Necessitem ser acceptades pel que som, valorades, estimades, rspectades i ajudades. No necessitem ser criticades, esbroncades, castigades, que se’ns facin retrets, sentir-nos culpables. Cal que ens adonem de la importància de les conseqüències de la nostra conducta, perquè, si no hi ha conseqüències, no n’aprenem.

És important veure la importància de l’autoestima, de l’autocontrol, de marcar-se propòsits i acomplir-los, la rellevància del pensament positiu.

Els sentits

Què seria de nosaltres sense “els sentits”?

Els sentits són els mecanismes de la percepció. És la capacitat de percebre un tipus d’estímul mitjançant certs òrgans del cos. Els òrgans dels sentits són els encarregats d’informar el sistema nerviós. Són formats per cèl.lules, anomenades receptors, capten estímuls.

 La Vista ( ulls )

El sentit de la vista és el que ens fa percebre sensacions lluminoses, la grandària, la forma i el color d’un objecte, així com la distància en la que es troba l’objecte.

La vista és un dels sentits que no està en funció tot el día, es a dir, que a vegades està en estat de repós.

L’Oïda ( orella )

El sentit de l’oïda ens permet percebre sons, el seu volum, tó, timbre i la direcció del qual provenen. Les vibracions sonores són rebudes per l’orella i aquestes sensacions són transmitides al cervell.

En l’oïda es troba també terminals nervioses que reben informació sobre el moviment del cos, ajudant a mantenir l’equilibri del mateix.

L’Olfacte ( nas )

L’olfacte és el sentit encarregat de detectar i de processar les olors.

És un sentit químic, en el qual actuen com a estimulant les partícules aromàtiques o odoríferes  despreses dels cossos volàtils. Les substàncies odorants són compostos químics volàtils transportats per  l’aire.

El Gust ( llengüa )

El gust consisiteix a registrar el sabor i identificar determinades substàncies solubles en la saliva per mitjà d’algunes de les seves qualitats químiques.

Encara que constitueix el més feble dels sentits, està unit a l’olfacte, que completa la seva funció gràcies a les papil.les olfactives.

Aquest sentit, a més, és un poderós auxiliar de la digestió.

La teoria clàssica reconeix l’existència de només quatre sabors: amarg, àcid, dolç i salat.

El Tacte ( pell )

El sentit del tacte és aquell que permet als organismes percebre qualitats dels objectes i mitjans com la pressió, temperatura, aspror o suavitat, duresa, etc.

Els sentits són els òrgans de percepció que ens connecten amb el nostre ambient.

Poema de la tardor

Els arbres es muden

de roig  i de groc

les fulles tremolen,

sota un sol de foc.

El vent les fa caure,

les du fins al port,

quan surtis de casa

 

trepitja-les fort.

Les mosques s’amaguen

l’hivern es a prop,

les flors espantades

es taquen de cop!

Si tu vas al cel

SI TU VAS AL CEL AMB PATINET
FES-M’HI UN BON LLOC, QUE HI PUJO JO.

SI TU VAS AL CEL AMB PATINET,
FES-M’HI UN BON LLOC QUE HI PUJO JO.
AIRÍ, AIRÓ. AIRÍ, AIRÓ.

SI AL CIELO VAS, PATINANDO,                             
HAZME UN LUGAR, QUE SUBO YO.

SI TU VAS AU CEL, EN PATINANT,
FAIS UN PETIT TROU QUE JMONTE LÀ.

EN UN GOT NO POT, HAVER-HI HAGUT,
MAI VI DEL FORT, SENSE UN EMBUT.

JAMAI JALEM NI JALAREM,
FA MAL AQUÍ FA MAL ALLÀ.